martes, 31 de marzo de 2020

      CORONA  13  VIRUS

E L S    D I N E R S ,    H O    S Ó N    T O T ?




Dos homes molt rics, molt rics, seguint el costum del seu poble, volien ser enterrats al costat del sepulcre d'un gran personatge, en l'únic lloc que quedava lliure. Tots dos estaven disposats a pagar el que fos. Com que no es posaven d'acord, decidiren d'anar a veure l'autoritat d'aquell indret, que sentencià: 
- Que sigui per a qui primer es mori. 
I cap dels dos no volgué la sepultura. Ai caram, al pobre se li fa difícil viure i al ric, morir. 

Pensem-hi... Amb diners es pot comprar: 

El llit, però no la son.
El menjar, però no la gana.
El luxe, però no la bellesa. 
El remei, però no la salut.
La convivència, però no l'amor. 
La diversió, però no la felicitat. 
El santcrist, però no la fe. 

Els qui creuen que amb diners es pot fer qualsevol cosa
són els qui estan disposats a fer qualsevol cosa per diners. 

La meva família i jo estem molt bé a casa nostra. Quan he tornat de Lisboa, just he rebut el missatge que es tancaven els col·legis. Tinc moltes possibilitats de connexió, sempre parlo amb el meu millor amic Pau mitjançant Facetime, i també per jugar a Brawi Stars. O mirar la tele, escoltar música, etc. M'agrada jugar a escacs xinès amb el meu oncle i també a ping-pong amb la paret. Nedar, saltar a corda i... Dedico temps a treballar, i treballar encara una altra cosa que és el xinès. Tinc 'profe' i podem fer que sigui com una classe davant la pantalla, amb deures i tot. Ze Xi ZL.



L'art alegra els ulls i l'ànim. L'Anna MS ens ha fet arribar aquestes dues obres d'un gran contingut cromàtic. Estan treballades i acabes en aquestes dies de confinament. Són recents! No ens ha dit si porten algun missatge subliminal. Ens agradaria que poguéssiu dir-hi la vostra: quina us agrada més, com les interpreteu, què hi veieu... Curiós: en una imatge com la del paraigua, algú pot dir que s'hi dibuixen els colors de Sant Martí, cosa que fa pensar en la pluja, mentre un altre pensarà que en no veure gotes i sí una ombra manifesta, qui porta paraigua ho fa per protegir-se del Sol. Aquí està: l'art necessita ser interpretat. Cal que hi digueu la vostra, per si arribem a algun punt d'acord, abans no sigui la pròpia autora qui ens digui el significat. Siguem nosaltres que li diem a ella què volen dir. En qualsevol cas, Anna, enhorabona per la teva finesa i sensibilitat amb el pinzell. 





En plena crisi i tots confinats a casa, donarem alguns consells a tenir en compte. Avui ens fixem en l'alimentació. La dieta mediterrània és més necessària que mai. Combina fruita, verdures i llegums i allunya de taula els precuinats i el menjar ràpid. Amb els ingredients de la nostra cuina, s'aconsegueixen sabors excel·lents. Ah! I acaba't sempre tot el que se't posi al plat.





lunes, 30 de marzo de 2020

  CORONA  12  VIRUS  


Muts i a la gàbia


Parlen d’una ciutat contenta de com era. A tocar de mar, gent de més enllà, anomenats turistes, la visitaven de tan bonica com lluïa sota el sol que cada dia la il·luminava. El gentilici dels seus ciutadans era barcelonins per a ells i barcelonines per a elles. Tot i que la gent portava una vida plàcida, li va agafar gust per queixar-se. Tanta afició li va agafar que ho van convertir en costum: que si la contaminació, que si els impostos, que si la llibertat, que si la invasió de turistes... Deien que estaven emprenyats. Hi havia un cansament de tanta felicitat.

Les noves generacions van pujar familiaritzades amb aquesta emprenyamenta, i quan anaven a escola no eren pocs els qui pensaven que allò era una llauna: classes amb música, cançons de bon matí, pel·lícules, aplicacions, dinàmiques de grups... A vegades algun professor els recordava que si hi eren tots, si no faltava ningú a classe, era el millor que els podia passar. Els alumnes se l’escoltaven quiets, com si els posessin una esponja molla darrere el clatell, però després d’aquelles paraules la majoria seguia convençuda que estarien millor a casa, prenent la matinada. Va caldre que en aquella ciutat contenta d’haver-se conegut hi arribés un bitxo petit, petit, petit, que infonia pànic per la malaltia que transmetia, perquè s’apagués la claror i la rialla dels seus carrers. Ara estaven buits, silenciosos, desèrtics. Muts i a la gàbia, els barcelonins i barcelonines enyoraven temps passats. I els alumnes recordaven amb malenconia que en temps escolar ser tots a l’aula “és el millor que ens pot passar”.


M'ho estic passant bé, però trobo a faltar la normalitat de quan estàvem junts, amics amb amics. Miro Netflix i Youtube. Per Netflix segueixo sèries que havien fet per televisió, i per Youtube vídeos de riure, Parkour, Freestyle... Llegeixo un llibre que es titula Assassination classroom. Cada dia faig una miqueta d'estudi i deures, també jugo a la play amb els meus amics. Faig esport per no perdre ni forma ni ritme. En fi, tot i ser a casa, intento millorar-me cada dia una mica. Espero que aviat ens puguem retrobar tots junts. Josep JP.




L'aigua i el sabó són la primera línia de defensa per eliminar el virus de les superfícies. El detergent l'elimina de les superfícies i després s'esbandeix amb aigua. I el més important: t'has de rentar les mans abans de menjar, com has fet sempre. A partir d'avui donarem petits consells que ens ajudin a prendre consciència sobre com cal actuar per reduir la propagació d'aquest mal bitxo.





Àlex JC fa la competència a Lucas CL. S'entrena fort perquè el reptarà a les cistelles del pati un cop ens puguem retrobar de nou. Perquè no perdeu l'esperança, que el dia del retrobament arribarà. I com veieu, quan sigui un fet alguns estaran en plena forma perquè no perden el temps i saben preparar-se "comme il faut", que diria un francès.



Té una gosseta tan simpàtica que quan et veu el primer que fa és seure's damunt teu. Quan està ben col·locada, té el detallet de tirar-se un pet. No borda mai i li agrada jugar amb la seva pilota. Es diu... es diu Leia, però més que el seu nom ens interessa que sàpigues el nom del company/a. L'endevines? Correu:jordisalla@escolapiessantmarti.org
Enhorabona, Marina HV! Ets tu la primera a endevinar-ho, després de diversos intents per part de companys/es que no han reeixit. El teu sí, caramelet a la vista!
De qui es tractava? Daniela PM.

viernes, 27 de marzo de 2020

CORONA  11  VIRUS

S  E  G  U  I  M     E  N     Q  U  A  R  E  S  M  A








I els digué aquesta paràbola:
- Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-la i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: 
- Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?
Ell li respongué: 
- Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dona fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar.


Aquest evangeli de St. Lluc (13, 6-9) li agradava molt a un amic meu que va ser també company de feina durant molts anys. Si no era el seu preferit, poc se'n faltava. Sobretot quan el curs arribava a les acaballes, no hi havia any que no el llegís als seus alumnes. I no us penseu que la seva reflexió anés sempre cap a una mateixa direcció. Sabia treure petroli de cada línia, de cada diàleg, i mireu com n'és de curt el relat. Llegir aquest evangeli és, per a mi, recordar-lo a ell i la idea màxima que l'emparava: l'esperança. És el que necessitem ara més que mai per no enfonsar-nos. Tot i que esperança i temor són conceptes que s'emparellen la majoria de vegades. Quan s'espera alguna cosa no estem convençuts que allò acabarà sent. I si no, fixeu-vos com és el final de lectura, amb quatre paraules definitives. En temps adversos, i aquests ho són, el que més pot salvar-nos és l'esperança. A continuació us proposem un seguit de reflexions i no perdem l'esperança que algú les respongui perquè tots puguem llegir-les. No és la primera vegada que la publico, però no em fa res d'insistir en la meva adreça per fer-me arribar contingut d'aquest bloc: jordisalla@escolapiessantmarti.org 




Suposa't que en llevar-te tens tota una vida per regalar. Què fas amb ella?
Si parléssim de perdre euros, segur que ens doldria. En canvi si perdem el temps no sembla tan dolorós. Quan creus o en què creus que el perds?
Aconseguir diners implica esforç, fer coses per guanyar-ne: l'artista ha de practicar, el músic assajar, l'atleta entrenar... Quins són els teus somnis? Què fas per aconseguir-los? En què t'esforces més?
Cada minut que es perd és un minut que no recuperem. Podem permetre que la vida discorri sense fer res? Hi ha propostes que aposten per viure al límit, al màxim... Què significa això? No és també perdre la vida?
Relació entre el que es perd i es guanya... "El que perdi la seva vida per mi la gunyarà" (Mt 16, 25). Val la pena analitzar la frase després de tota la reflexió anterior.  




A casa estic bé, amb la meva família. Una mica avorrit sense poder sortir de casa. Al principi vaig al·lucinar amb els supermercats veient que es quedaven sense aliments. No m'esperava que arribéssim a aquests extrems. Tinc unes rutines: al matí faig deures i després de dinar una mica de play. A les cinc faig un descans i em poso a jugar a bàsquet amb una petita cistella que tinc amb el meu germà. Quan acabo miro si he de fer alguna cosa pendent que m'hagi quedat de deures i, si no tinc res, em poso a jugar a un joc de taula amb la meva família i ens ho passem molt bé. A l'hora de sopar paro taula. Després de sopar mirem una sèrie per la nit; depèn del dia de la setmana, mirem "Maestros de costura" i si és cap de setmana mirem una sèrie que es diu "El visitante", que m'agrada molt. 

Per la tarda jugo sempre un partit a l'NBA de la play amb el meu pare i quasi sempre el guanyo. A vegades la meva mare i jo fem rebosteria i normalment són galetes, que ens surten força bé. No tinc molta por pel coronavirus, però sí que paro compte i segueixo les normes que diuen els experts. Temo pels avis, perquè són grans i tinc por que els hi arribi. Tots els de la meva família som a casa, tret de la meva tieta, el meu cosí i el meu pare, que estan treballant a l'hospital i a l'aeroport del Prat. A la meva àvia, que li agrada molt de cosir, li vam dir si ens podia fer dues mascaretes i ens les va donar. En definitiva, m'ho estic passant bastant bé i divertit, però trobo a faltar els companys i el futbol. Esperem que tot s'arregli ben aviat. Ho desitjo de tot cor. Àlex JC.




Judith CP ha estat la guanyadora. Si no ho hem dit fins avui ha estat perquè ens ha atrapat pel mig el cap de setmana. Recorda'ns-ho en tornar a escola (algun dia retornarem!): caramelet per a tu, Judith.
De qui es tractava? Jan SR.

Qui pot ser, de 1r ESO, amb aquestes dades?
Coneix el Vallès Oriental i és amic del Marc Adamuz. Li agrada l'Educació Física. El seu menjar preferit és el sushi. L'edifici de Barcelona que més li agrada és la Sagrada Família. Per acabar, dues pistes més: segueix la Juve i mesura 1,57 m.
Si sabeu qui és, escriviu a jordisalla@escolapiessantmarti.org

El guanyador el publicarem aquí. Només es pot escriure una vegada i amb un sol nom.
A veure si us coneixeu de veritat o només de vista. El primer/a que l'encerti un caramelet tindrà.    

jueves, 26 de marzo de 2020

miércoles, 25 de marzo de 2020

R  09

C    O    L    ·    L    A    B    O    R    A    C    I    Ó





Ens sentiríem millor si poguéssim dir-nos què llegim. Si són llibres, oli en un llum. En temps cibernètics, hi ha adreces interessants que el comú dels mortals desconeixem i qui els saben farien bé de compartir-los. Lucas CL la setmana passada ens comentava que està llegint Harry Potter. No em crec que només sigui ell qui estigui llegint. I la resta, quines lectures seguiu? Contribuir al bloc és una manera efectiva de fer un bon seguiment de la continuïtat educativa. No posem nota, prou que ho sabeu. És trist constatar com hi ha qui només es mou en funció de l'avaluació. La situació en la que ens trobem no té precedents i suposa un desafiament per a tots: a nosaltres, professors, ens obliga a ser imaginatius; a vosaltres, alumnes, més generosos del normal. Aquests no poden ser dies perduts! A més de la feina normal, no us ha de comportar cap esforç extra col·laborar amb aquest bloc. Ja veieu que la petició està feta i transcrita amb més fermesa que fins ara. A veure si es nota la resposta. Esperem-ho. Per al bé de tots.

Si cliqueu damunt de "Tinc una llum al cor" veureu uns deliciosos dibuixos animats. Són de poc més de sis minuts, al final dels quals descobriu de quina llum es tracta. Que ningú no us l'apagui, la llum del cor. És personal i intransferible. En diuen esperança, sense la qual res no és possible.  




Tinc una llum al cor que vull deixar brillar!


El confinament a casa de moment va bé. Els meus pares estan fent feina des de casa, la meva germana té un munt de fitxes per fer i no estic tota l'estona rebent correus i notificacions de coses a fer. Per a mi això és una cosa massa avorrida, hi ha algunes coses que ens posen que són molt llargues, com per exemple a Tecnologia, on la Meritxell ens ha posat massa deures sobre la fusta, el paper... Però de la resta, no puc queixar-me. El WI-FI va bastant bé, aquí a casa tenim bona connexió. Cada dia treballo unes quatre hores per la feina de l'escola; l'altre temps l'utilitzo per pintar, ordenar-me l'agenda amb les feines que faré, mirar alguna pel·lícula... Les nostres àvies estan igual que nosaltres: avorrides, sense saber què fer. La meva àvia de part de pare sempre fa de tot, va amunt i avall, i això que crec que no està bé. Jo estaria igual, però com que no pareu d'enviar-me feina i més feina... L'altra àvia cada dia truca per saber com estem i tot això.

L'altre dia va trucar la meva besàvia i ens va explicar que no sabia què fer, que estava molt avorrida sense saber què fer. Nosaltres li vam dir que mirés la televisió, que fes ganxet, que cuinés, que llegís revistes... Tot això ho estem passant així de bé, sense més, calentets a casa i fent deures. Realment és avorrit perquè no pots veure els teus amics, no pots sortir a fora... Doncs bé, aquesta és la història del meu confinament i de com l'estic passant. Anna MS.





Ho estic passant bastant bé, però trobo a faltar sortir al carrer. Estar tancat tot el dia a casa és avorrit, per això la meva família i jo ens hem ideat una rutina en la que fem diferents coses durant tot el dia. Pel matí, per exemple, el meu germà i jo fem deures durant dues hores, mentre els nostres pares treballen. A casa hi ha bon rotllo i jo sempre intento aportar felicitat, de manera que tots estiguem còmodes i tranquils. a la tarda és quan ens dediquem al nostre oci: jugo a videojocs, miro pel·lícules, llegeixo... D'aquesta manera m'oblido que estic confinat a casa i intento gaudir al màxim d'aquests dies.

Encara no sabem quan tornarem a l'escola, però a mi m'agradaria tornar perquè així és molt més fàcil comunicar-nos entre nosaltres, perquè a través de correus és molt més difícil, i les respostes i els dubtes són més lents d'arribar. Espero que vosaltres que em llegiu us ho estigueu passant bé. Lucas CL.




Està més al cas de la foto l'acompanyant de la Daniela que no pas ella, més atenta a la pantalla petita. La gran, a la seva esquerra, la té apagada. Com es deu dir l'acompanyant? Quin caràcter té? Què deu menjar? Quants anys té? Qui deu ser l'encarregat/da de treure'l a passejar? Aniria bé, Daniela, que responguessis a aquests interrogants. Si tot contestant t'animes a explicar-nos més coses d'ell (o d'ella?), segur que no ens faran nosa els aclariments. Sempre és una manera d'aprendre eficaç anar a la font directa, i en aquest cas més directa que tu no en tenim cap més, de font. Salutacions, Daniela. Ens alegrem molt de tenir noves teves.





martes, 24 de marzo de 2020

U  10

V     U     L     N     E     R     A     B     I     L     I     T     A     T




La vulnerabilitat dels humans es manifesta en fets com els que estem vivint. El text és del segle XVII i el seu autor és Blaise Pascal, un savi molt savi que sap escriure profèticament. Malgrat la tecnologia i tots els avenços de la ciència, que són molts i profitosos, el coronavirus ens recorda que som fràgils, que n'hi ha prou que la natura s'ho proposi perquè la mar ens robi les platges, perquè el foc ens prengui els boscos, perquè la neu ens deixi desemparats, perquè el vent s'ho emporti tot i més. Ara ens hem quedat sense difunts a qui poder retre el funeral que es mereixen. Tampoc sense nens al carrer ni als parcs. Els tenim als portals, terrats i menjadors de casa, fent-se passar les ganes per jugar a camp obert. Poc us han tingut en compte els polítics, aquesta crisi està enfocada únicament per als adults. Hi ha més preocupació per treure la mascota que per treure-us a vosaltres. Ni tan sols s'ha considerat aquesta possibilitat. A escola un dia sense pati, perquè plou, es nota molt: la tensió augmenta de nivell. No em vull imaginar com pot ser alguna de les vostres cases després de dies tancats, sense veure més carrer que el que s'espia per la finestra. Sapigueu-vos controlar, pel bé de tots.

"L'home no és més que una canya, la més dèbil de la naturalesa, però és una canya que pensa. No cal que l'univers sencer s'alci en armes per aixafar-lo; amb un vapor, una gota d'aigua n'hi ha prou per matar-lo. Fins i tot si l'univers l'aixafés, l'home seguiria sent més noble que allò que el mataria, ja que ell sap que mor i sap l'avantatge que l'univers té sobre ell. L'univers no en sap res d'això."







Aquests dies de quarantena no ho estic passant malament, és a dir, ho passo normal. Dormo fins a les dotze del migdia, però no puc estar amb amics, companys i família. Ens hem de fixar en la part positiva, que també hi és. No és que hagi fet massa feina, però no vol dir que no n'hagi fet gens. La majoria de temps he estat tancada. El que més he fet és d'observadora: whatsapp i instagram, però també he fet activitat física, tal com diuen els experts que cal fer. També un dia vaig seguir les explicacions sobre com fer una mascareta K-POP, i la vaig fer. No per prevenir el coronavirus sinó per passar una bona estona amb la família i per poder anar pel carrer amb una mascareta d'un ós petit. He dibuixat molt, però no només amb llapis i goma, també amb una aplicació que es diu IBIS PAINT. Pràcticament tot ho he fet mitjançant el mòbil. I bé, espero veure-us a tots ben aviat, sempre i quan ens ho permeti aquesta quarantena. Ainara GB.

Aquests dies de confinament pel coronavirus estan sent molt estranys, la veritat és que tinc moltes ganes de tornar a fer una vida normal com abans. La meva família i jo estem bé, tots treballant des de casa, per sort no tinc cap familiar conegut que hagi patit aquest virus, però estic molt espantada per si la meva àvia l'agafa, ja que ha de sortir de casa per comprar o anar a la farmàcia.
En el meu dia a dia m'organitzo per tenir temps per a tot. Dedico un temps a l'oci: a estar amb la meva germana, a veure pel·lícules o sèries en família (ara estem veient "Plats bruts"); a escoltar música i a veure vídeos; a parlar amb els meus amics via whatsapp o instagram, per missatge de text o vídeotrucada; també parlem per telèfon amb l'àvia per entretenir-la una mica, ja que viu sola. Un altre temps és per fer una mica d'exercici com per exemple pujar les escales del meu edifici o fer abdominals... I, per últim però no menys important, dedico bastant temps a fer deures, ja que en tinc bastants.
Aquests dies els estic vivint bé, però estic desitjant que això se solucioni i s'arregli. Vull que tot torni a la normalitat, tinc moltes ganes de poder sortir al carrer, que em toqui l'aire i també de veure els meus amics i la resta de la família que ara no tinc a la vora. Aina AR.


I  08



Treball de C. Socials

L'Eduard estava captivat per les restes d'Homo antecessor trobades a Atapuerca. Quan el professor de C. Socials va proposar un treball per parelles que s'havia d'exposar davant de tota la classe, ho va tenir clar. Li faltava, però, la parella. L'Ignasi era un xicot educat, una mica tancat, que havia vingut d'una altra escola i a qui no li estava resultant fàcil l'encaix amb els nous companys. Els gustos i preferències de l'Eduard i l'Ignasi no coincidien i poc havien parlat. Arran de la proposta del Jordi, un 'profe' que amb la feina era rigorós i de poca broma, van decidir de compartir la recerca. Els dos es van agafar el missatge al peu de la lletra, de manera que en sortir de classe i durant uns quants dies es van concentrar en la feina, oblidant-se de les bestieses de la vida. Tancats a l'habitació de casa seva, els pares se'n meravellaven pel gust al treball que havien adquirit. A un treball que no els era de vida o mort per a la matèria, ja que els dos la portaven prou bé, però que els havia tocat la fibra de la superació personal i de la feina ben feta. Van capbussar-se en les entranyes dels estudis de la Prehistòria més recents i el resultat va ser superior al de la resta dels seus companys. El dia de la presentació, la sintonia entre els dos va sorprendre tota la classe, que va correspondre amb un fort aplaudiment la seva exposició. Tant l'Eduard com l'Ignasi van reconèixer que aquelles setmanes s'havien fet feliços l'un a l'altre. Mentre els aplaudien es van mirar intensament, i només l'Eduard va veure que una petita llàgrima d'emoció lliscava per la galta de l'Ignasi. Per fi el seu company, ara sí, formava part del grup. L'Homo antecessor li havia obert, amb l'ajuda de l'Eduard, la nova escola de bat a bat. 




Se m'ha acudit de contar una història moralitzant que ens endinsa en un món que no per conegut, com és el de l'escola, sovint resulta sorprenent. Temia allargar-me més del compte, cansar-vos. Em passa amb les explicacions a l'aula i d'aquí la meva obsessió per posar el rellotge a la vista de tothom. L'escola, en temps normals, és la nostra realitat. No ho és ara perquè els temps no són normals, val a dir-ho. Proposta: escriviu petits relats sobre el que conforma la vostra realitat més propera, o sobre on us condueix la vostra fantasia, les ànsies de viure. No tingueu por del que diran o deixaran de dir. Qui no s'aventura no passa la mar, així de clar. Potser, com l'Ignasi, descobrireu una faceta que porteu amagada i que només necessita el marc adequat per donar-la a conèixer. Obriu-vos la porta, endavant. 

      CORONA  13  VIRUS E L S    D I N E R S ,    H O    S Ó N    T O T ? Dos homes molt rics, molt rics, seguint el costum de...